Les dates en què va ser escrita, entre els estius de 1899 i 1901, resumeixen la cruïlla en el temps que va viure Gustav Mahler: el pas del segle XIX al XX. Si bé manté el format “clàssic” del gènere en quatre moviments, a l’últim hi introdueix la veu humana, continuant així la línia de les dues simfonies anteriors amb el clar referent de la 9a. de Beethoven en ment. Tot i així, la grandiositat d’aquesta i la monumentalitat còsmica de les seves 2a. i 3a., contrasten amb l’aparent innocència del final de la 4a: una cançó per a soprano i orquestra, en la qual ens presenta una peculiar visió del paradís.