Un estrany tremolor ens agita quan entrem en Norma, més enllà de les ebullicions passionals d’un drama profundament arrelat en el Romanticisme i emmarcat en l’antiga Gàlia dominada pels romans. Més enllà també dels conflictes emocionals d’una sacerdotessa enamorada i la violència que és capaç de manifestar qui fa uns instants ha cantat l’oració més excelsa a la casta deessa lluna. És el gairebé insostenible grau d’exquisidesa que arriba a assolir el bel canto, la recerca radical de la bellesa vocal en el tractament de la veu operística que culmina a la Itàlia del primer quart del XIX. O, si ens ve de gust jugar amb les paraules, d’un cant predestinat a esdevenir “bell” un cop xifrat en el propi cognom de l’autor.